Converses amb… Tomeu Suau, rector d’Es Pont d’Inca

 | 13/05/2012 | Seccions: Al Dia, Gent

Tomeu SuauHem xerrat amb Tomeu Suau Serra, rector de la parròquia de Sant Alonso Rodríguez d’Es Pont d’Inca i de Sant Josep del Terme de Sa Indioteria.

Tomeu va néixer l’any 1944 i va esser ordenat sacerdot en 1968, any en què és destinat com a vicari a Lloseta. Poc després el bisbe el va designar com a superior del Seminari nou, on ja va destacar per les reformes que hi va introduir i com un gran dinamitzador de tot tipus d’activitats. Des del 1979 està destinat a la parròquia de Sa Indioteria, on, just arribat, va crear el Club d’Esplai “Jovent”, en el que immediatament s’hi varen apuntar 300 nins i nines (actualment son més de 400 al·lots i 70 monitors). A partir d’aquí ha desenvolupat una tasca social ingent, entre la qual hi podem destacar el Grup d’Acció Social de la parròquia, la Cooperativa “Jovent”, el Centre Sociolaboral d’Inserció, la Granja-Escola “Jovent”, la Plataforma d’Entitats de Sa Indioteria, l’Associació “Jovent Segle XXI”, o la reforma del Centre Cívic “Sa Midoneria”. I mentre, i sense deixar la seva parròquia de Sant Josep del Terme ni cap de les activitats socials en marxa, li varen adjudicar una segona parròquia: la de Sant Alonso Rodríguez d’Es Pont d’Inca.

Tomeu és una persona senzilla, propera, afable, que, amb la seva actitud, convida a la conversa. Ens hem trobat a la sagristia de l’església d’Es Pont d’Inca i ens hem posat a xerrar. Hem xerrat de moltes coses, de la gent de la seva generació i el moment i els personatges històrics que la varen marcar: Maig del 68, Moviment Hippy, Kennedy, Adenauer, De Gaulle… També hem xerrat del Concili Vaticà II i del moment actual de l’Església Catòlica i de la política, entre d’altres coses. Però el tema que hem tractat més extensament i que és el que volíem comentar amb Tomeu, i traslladar-lo als nostres lectors, és al voltant de la seva parròquia d’Es Pont d’Inca i de la seva tasca social dins aquest antic nucli marratxiner.

Sou el rector de Sa Indioteria des de fa 33 anys, barriada en la que heu desenvolupat una gran tasca social durant tot aquest temps, i d’Es Pont d’Inca des de fa 9. Són semblants els teixits socials d’una parròquia i de l’altra?

No, no són comparables. Sa Indioteria és una barriada de Palma habitada tradicionalment per “classe obrera”, mentre que Es Pont d’Inca és un nucli urbà de Marratxí al que se l’hi han anat afegint urbanitzacions, fins a, quantes… 10?, i habitat, sobretot, per famílies de classe mitja-alta, amb un cert nivell adquisitiu. No és que en Es Pont d’Inca no hi hagi pobres i que no hagi atur, però, aparentment, no ho sembla. Sa Indioteria ja fa anys que està fent un esforç per assolir una identitat pròpia, mentre que això es impensable per a Es Pont d’Inca, ja que ni és un barri, ni és un poble. Són dues realitats molt diferents!

Aquesta situació d’Es Pont d’Inca és molt negativa per al jovent i per a la infància. Les persones per desenvolupar-se adequadament necessiten tenir una identitat col·lectiva i aquesta identitat s’adquireix a partir d’unes arrels. I a Es Pont d’Inca, la majoria de la gent no té aquestes arrels, la majoria no han nascut aquí. Tampoc els seus pares han nascut aquí i tampoc hi tenen arrels. Cada família té les seves pròpies festes i tradicions. Se’n van per vacances al poble de procedència de la família i ni una, ni l’altra generació son d’aquí, ni d’allà. No tenen arrels… I com ja he dit les persones necessiten tenir arrels i és per això que jo insisteix molt amb la idea de fer poble. Entre tots hem de crear consciència de poble.

Els joves i els infants haurien de tenir els seus amics al barri, al nucli en el que viuen. Però quan els al·lots arriben als 12 o 13 anys els amics són el companys de l’escola i a les escoles hi ha al·lots de diferents nuclis. D’aquesta manera mai no podrà haver-hi sentiment de poble, de comunitat.

A partir d’aquesta visió de la situació en Es Pont d’Inca, que és el que intentau fer des de la parròquia?

El que jo intent fer, i el que propòs, és una parròquia oberta. A tothom, a totes hores. Hem de ser capaços de rebre a tot aquell que s’hi acosti, a tot aquell que ho necessiti i hem de ser capaços d’aconseguir que tothom s’hi trobi bé. Que venguin totes les persones, les que necessiten ajuda i les que puguin ajudar-les. Per exemple, hem de cercar la manera de donar solució a les dones que estan soles, sense feina. Algun tipus d’oficina d’inserció sociolaboral a la que la gent se pugui sentir, de veritat, acollida i escoltada i que se li puguin oferir solucions. I qui diu les dones, diu la infància, la joventut. Fa temps que feim feina amb aquestes persones, a Sa Indioteria i també en Es Pont d’Inca: clubs d’esplai, centres juvenils, etc.

L’atenció a la infància, teòricament, està coberta per les escoles, o pels pares i les escoles. Els ajuntaments no en volen saber res, el Govern no en vol saber res. Amb la joventut passa el mateix, que se n’ocupin els instituts i la universitat. Però això no funciona així: què fan els pares amb els nins tot el capvespre, quan les escoles i instituts estan tancats i ells han de seguir fent feina? I a això ni tans sols les associacions de pares hi posen remei. Qui li ha de posar, idò, el remei? Perquè l’organització d’activitats escolars està molt bé, clar que si, però el problema és que hi ha famílies que no arriben a final de mes i no poden pagar activitats extraescolars pels seus fills. I què fan aquests infants i joves els capvespres? Hores i hores de televisió, o d’Internet, o estan al carrer… i tot això sense el control dels pares. Per això es varen posar ja fa anys en marxa els club d’esplai, per exemple.

En Es Pont d’Inca funciona un club d’esplai que fa el que pot, en la mesura de les seves possibilitats, però el de Sa Indioteria que ja té una llarga trajectòria, a més del que ja hem comentat del diferent teixit social, està obert tots els dies de la setmana. Hi feim activitats de tot tipus, també classes de repàs. Intentam fer el que no poden fer els pares i el que tampoc no fan les administracions. I una cosa és que les administracions no ho facin, que entenem, nosaltres, que són les que les haurien de fer, però és que tan sols ni ens donen cap tipus d’ajuda o de suport. Entre les dues parròquies tenim més de 200 voluntaris, que dinamitzen i duen a terme un gran nombre d’activitats diverses, però tot això no es pot fer sense algú que ho coordini. Jo pens que si feim tota aquesta feina que hauria de fer l’Ajuntament, com a poc, el propi Ajuntament s’hauria de fer càrrec del salari d’una persona que s’ocupàs d’aquesta coordinació.

Ara fa poc, de cara a la Setmana Sant passada, vareu convidar als vostres feligresos a fer dos dies de dejuni. Quin era el sentit d’aquesta crida?

No, no era dejuni! Això ja ho han de fer tots els catòlics en determinades dates del calendari litúrgic. Jo vaig fer una crida a dos dies de vaga de fam. El sentit era el d’intentar que la gent reaccioni. N’hi ha molts que compleixen amb els ritus, però que no tenen verdadera consciència de la realitat que els envolta. Amb la vaga de fam jo volia que la gent es posàs en la pell dels pobres. I no just era important que hi hagués un cert nombre de persones que la fessin, sinó també que la crida i el missatge arribàs a molta gent. I així va ésser, varen venir els mitjans de comunicació, la premsa se’n va fer ressò i el missatge va arribar a molta gent. I això ajuda a que la gent en prengui consciència.

Al llarg de 44 anys d’exercici heu conegut 3 generacions, son diferents els joves d’ara als seus pares i dels seus padrins?

Sí, per desgràcia és així. La societat d’ara és la societat del “aquí i ara“. Ho volen tot i ho volen ara. És el que han aprés dels seus pares i el que han mamat de la societat i dels missatges que constantment emeten el mitjans de comunicació. I aquest egoisme i aquest aïllament personal respecte de la societat va a més segons passen els anys. La meva generació no era així, nosaltres varem esser una generació que s’enganxava, s’engrescava i es comprometia. Els joves dels anys 70 i 80 varem esser una generació de lluita. A partir dels anys 90 la cosa es va calmar i es va estabilitzar. Després de l’any 2000 varem entrar en una època de desencant (“Tomeu, deixa-ho córrer, no val la pena“) i de desesperança,manifestada en l’expressió generalitzada de “no hi ha futur”.

És el que té la societat, que tot ho engoleix, tot hi cap. Quan venen aires de canvi, quan es demanen reformes radicals, la societat acaba per fer-se seu tot això, i s’hi adapta, però és tan sols un miratge: en realitat res no ha canviat, encara que ho pugui semblar. I així la gent es va conformant i deixa de lluitar.

Xerrant de lluita, vos xerrau sovint de lluita social per fer un món millor. A quin tipus de lluita vos referiu?

Quan xerr de lluita, me refereix a una lluita constant, quotidiana. Me refereix a no conformar-se amb el que hi ha, a creure que les coses es poden canviar i que s’han de canviar! I, per suposat, a posar-se a fer-ho i a no esperar que ho facin els altres. No es tracta d’una lluita de ningú contra ningú. És una lluita de tots i a favor de…, no en contra de… Es tracta de lluitar, d’esforçar-se per millorar el que ens envolta, la societat en la que vivim. Me refereix a sacrifici, a constància, a esforç, a il·lusió, a esperança… És la lluita social per assolir un món millor.

Print Friendly
Etiquetes: , , , ,

Cookies

Aquest lloc web utilitza galetes amb l'objecte de millorar la vostra experiència de navegació per tots els continguts de Viu Marratxí. Si seguiu navegant per dins d'aquest web s'entendrà que estau donant el vostre consentiment per a la acceptació de les esmentades cookies i de la nostra política de cookies. Feis clic a l'enllaç per a més informació.