Els tres anys i l’oposicionisme

 | 16/03/2013 | Seccions: Al Dia, Viu +
Psicologia Evolutiva

Casualment d’un temps a aquesta part sent pares que estan preocupats per què el seu infant “s’ha posat molt difícil”, “sols sap dir que no a tot”, “no fa cas de res”, “antes ho feia i ara… no vol replegar les seves joguines, deixa tot tirat”, “s’enfronta a mi”. Casualment també, l’infant té, o està per fer, els tres anys.

Nina A les teories de psicologia evolutiva, aquelles que expliquen el desenvolupament humà des de que neix un infant fins que arriba a la joventut, que és quan es considera que el desenvolupament està més o manco complert, els tres anys són una de les fites importants.

Les teories de Jean Piaget i Henri Wallon sobre el desenvolupament socioafectiu i de la intel·ligència humana són de les més esteses i expliquen el perquè d’aquest comportament. Els dos autors basant-se en l’observació directa de l’infant, divideixen en fases aquest desenvolupament, des de nadó fins a la pubertat (12-13 anys). Piaget considera que la capacitat cognitiva i la intel·ligència estan lligades al medi social i físic. Wallon manté que la consciència és l’origen del progrés intel·lectual i que a més es construeix socialment mitjançant el que anomena simbiosi afectiva. Sense els altres no ens podem fer persones.

Les fases les trobareu fàcilment a internet o a la bibliografia sobre el tema. Aquí voldria centrar-me al voltant dels tres anys.

De 0 a 3 anys

Dels 0 als 3 anys l’infant passa de ser un tot indistint amb la mare a reconèixer i considerar-la per separat, incloure al pare (o cuidadors primaris) i a més persones vinculades al seu entorn proper. El seu cervell fa el major creixement cognitiu que mai farà, tot està per aprendre, cada cosa que veu, sent, toca o experimenta crea un seguit de connexions cerebrals que poden fixar-se o desaparèixer, segons la quantitat de vegades que es doni el que ha provocat la connexió. Aquí s’inclouen experiències de tot tipus i també les més importants referents al patró de relació vincular dels seus pares-cuidadors amb ell/a, que els donarà seguretat i confiança o els farà més insegurs. És el desenvolupament afectiu i l’inici de la formació de l’autoconcepte. Creixerà físicament donant forma i força al cos i descobrint una de les majors meravelles, gatejar i després caminar. L’autonomia en el desplaçament obr un altre món que s’enriquirà molt més amb l’aparició del llenguatge. Per molts el llenguatge significa l’inici de la consciència  El desenvolupament cognitiu fa un gran salt, pot imaginar, recordar, simbolitzar, jugar per fer seu el món que l’envolta.

Tot estava dins ell en potència i l’entorn l’ajuda a desenvolupar-ho. Cada cosa que aprèn de l’exterior, influeix i transforma el seu interior i les seves potencialitats, donant-se així una espiral de possibilitats que interactuen i s’actualitzen en cada nou canvi o adquisició.

Els 3 anys

Nin 3 anys jugantMés específicament, al voltant dels tres anys hi trobem: el joc simbòlic, la concentració, la intuïció, l’animisme (els objectes tenen vida pròpia), la imitació del que veu, l’egocentrisme, pren consciència i afirma la personalitat en la construcció del “jo”, està més orientat cap a dins (després d’haver-ho estat cap a l’exterior i cap els altres, als dos anys) amb necessitat d’autoafirmació. És l’oposicionisme del que parlam en algun moment els pares, la insistència en la propietat dels objectes, dels “no” a tot i dels “jo tot sol”.

Així que això és producte d’un procés de creixement normal, que ve donat per aspectes interns del nin/a i comuns a tots els humans, i externs del seu entorn (per això tots som únics i especials!), però necessaris en el recorregut. Sovint els pares ho veiem com un comportament amb intenció o voluntat per part del nin de molestar-nos, fastiguejar-nos… però no és per res això, cert que aprèn i s’entrena amb nosaltres, practica les possibilitats que el seu desenvolupament li proporciona, però la intenció es veure “què passa? que hi puc fer jo amb això?”.

Podem reflexionar sobre la situació i arribarem a la conclusió de que segons la forma en que jo conceptualitzi el seu comportament, donaré una resposta en un sentit (un altre cop les joguines al terra, m’estàs cansant, no siguis dolent/a, te castigaré!) o en l’altre (vaja t’agrada tirar-ho, eh!, però ara s’ha acabat, que te pareix si ho recollim entre els dos, després podràs veure els dibuixos!). A mesura que el nin/a creix aprèn el que és millor fer segons les respostes que habitualment li hem donat.

L’oposicionisme, la negació, és part del seu procés de diferenciació com a individu, de provar les noves possibilitats que té d’influir en el seu voltant. És un procés que durarà bastants anys però que comença ben prest!

Mª. del Mar Prohens
Psicòloga
Col. B-01292
http://www.psicologiadelmar.es
 
Print Friendly
Etiquetes: ,

Cookies

Aquest lloc web utilitza galetes amb l'objecte de millorar la vostra experiència de navegació per tots els continguts de Viu Marratxí. Si seguiu navegant per dins d'aquest web s'entendrà que estau donant el vostre consentiment per a la acceptació de les esmentades cookies i de la nostra política de cookies. Feis clic a l'enllaç per a més informació.