Què és ser bona mare o bon pare?

 | 20/07/2013 | Seccions: Al Dia, Viu +
La parentalitat positiva

Quantes vegades, mares i pares, ens hem demanat què era el millor per un fill o una filla? Què calia fer o no fer. Si hem baby-72224_640 estat massa durs o massa poc. Comparant, compartint, discutint, reflexionant amb altres pares o amb nosaltres mateixos les nostres decisions i actes envers els nostres fills.

Malgrat ja no es té cap dubte de la importància de la família, no sols en la criança i desenvolupament dels fills, sinó també en el desenvolupament i benestar dels adults que la conformen, deu ser la única institució socioeducativa en la que els membres adults no tenen una formació específica per tal de millorar les seves competències i recursos.

La família, com a nucli primari per a la criança dels fills, mai desapareixerà sense conduir a la desaparició de l’espècie humana, però les seves formes i funcionament canvien constantment, com els contextes històrics i culturals. El que roman és sempre el mateix: com ser bones mares i pares? Com conduir als fills fins que siguin adults sans, competents, autònoms i feliços.

La parentalitat fa referència a totes aquelles activitats que duen a terme els pares per cuidar i educar els fills, al temps que promouen la seva socialització. Així que no depèn de la seva estructura sinó de les actituds i interaccions entre els membres adults i els menors.

La parentalitat positiva no és un concepte original però sí molt actual i que posa l’accent en tot allò que funciona bé i que cal fomentar en la tasca de criar, més que evitar o combatre el que va malament. La parentalitat positiva és en sí mateixa una forma eficaç de prevenir futurs problemes.

Les competències parentals

Són les capacitats que ens permeten cuidar als fills (propis, adoptats, tutelats, acollits…) i donar resposta adequada i flexible a les seves necessitats, adaptant-nos als seus canvis en un determinat context sociocultural i econòmic que també va canviant. Les necessitats (segons el concepte de Barudy de la parentalitat social) a cobrir són:adult-17329_640

  • Les necessitats nutritives, d’afecte, cura i estimulació. La construcció d’un vincle segur (recordem el primer article d’aquesta secció) és tan important com la correcta alimentació.
  • Les necessitats educatives. El tipus d’educació que rebi un nin marcarà el seu accés al món social. Aprenen a ser educats amb algú i per algú mentre es sentin estimats i ben tractats. Els models educatius han de tenir en compte l’afecte, la comunicació, el suport i reconeixement en les exigències del desenvolupament i el control per la correcta autorregulació emocional i relacional.
  • Les necessitats socialitzadores. Els pares contribuïm a la construcció de la identitat dels nostres fills, al seu autoconcepte i autoestima a través del que sentim, pensam, fem i manifestem cap a ells. Els donam la seva primera imatge davant el món i és important que sigui positiva.
  • Les necessitats de protecció davant el món extern que els pogués ferir o alterar en el seu creixement. També protegir-los dels riscs derivats del seu propi creixement.
  • Promoure la resiliència (també n’hem parlat en un article anterior) davant els desafiaments i les frustracions de la vida, permetent un creixement sa.

Vistes les necessitats, les capacitats parentals fonamentals serien: la de vincular-se als fills afectivament, donant seguretat enfront de la vida i la empatia, a través de la que percebem les necessitats de l’altre i participam amb respecte del seu món.

D’altra banda les competències es reforcen amb l’habilitat dels pares per adaptar les seves respostes a les diferents etapes del desenvolupament dels fills, a través dels diferents models de criança, amb l’habilitat per participar en xarxes socials que donin suport a la tasca (la parentalitat és una pràctica social) i utilitzar els recursos comunitaris quan sigui necessari.

Com adquirim aquestes competències si no hi ha llicenciatura?

La parentalitat social (en contrast amb la biològica que no implica saber cuidar i educar) l’adquirim principalment apare i ni dormint través de les nostres famílies d’origen i el tracten que hem rebut, après, en el nostre propi desenvolupament. A més de les possibilitats innates amb les que naixem i les influències del context històric, social i cultural que ens ha tocat viure.

Podem reconèixer i diferenciar el model de criança dels nostres pares, marcat per un moment polític i social molt concret, vivències, valors i possibilitats determinades, del que nosaltres hem aplicat quan ens ha tocat: hem transformat conceptes, canviat valors, incorporat nous coneixements, rebutjat creences, superat pors… que al temps transformaran i canviaran els nostres fills quan eduquin als seus, en un altre context.

La formació dels pares

Aquesta ha esdevingut un objectiu important a tots els nivells com a garantia d’una societat sana i democràtica on els seus membres poden viure i créixer satisfactòriament. Des de el mateix Consell Europeu, on el seu Comitè de Ministres ha elaborat la Recomanació Rec (2006) per als Estats membres sobre Polítiques de Suport a l’Exercici Positiu de la Parentalitat, on al temps que es reflexiona sobre el paper de la família en l’actualitat, permet desenvolupar orientacions i recomanacions pràctiques sobre com donar suport des de les polítiques públiques, a l’àmbit de la família. A les polítiques públiques de cada comunitat i municipi, arribant a les associacions de pares, entitats i centres educatius formals i no formals, l’educació i formació dels pares s’ha tornat un valor a potenciar i un objectiu cap al que caminar.

Mª. del Mar Prohens
Psicòloga
Col. B-01292
http://www.psicologiadelmar.es
 
Print Friendly
Etiquetes: ,

Cookies

Aquest lloc web utilitza galetes amb l'objecte de millorar la vostra experiència de navegació per tots els continguts de Viu Marratxí. Si seguiu navegant per dins d'aquest web s'entendrà que estau donant el vostre consentiment per a la acceptació de les esmentades cookies i de la nostra política de cookies. Feis clic a l'enllaç per a més informació.