Resiliència: l’au que ressorgí de les seves cendres

 | 30/03/2013 | Seccions: Al Dia, Viu +

Les persones estam exposades a patir, al llarg de la nostre vida, multitud de traumes de tot tipus: catàstrofes naturals, pèrdues de persones estimades, malalties, guerres, accidents, la crueltat i l’abús d’altres persones, soledat, abandonament, violència… atacs a la nostre integritat física i psíquica, a la nostra dignitat, que ens deixen empremtes emocionals profundes. Les investigacions sobre el significat i forma d’aquestes empremtes així com la influència de les mateixes en el nostre desenvolupament posterior, si ens afecte de nins o joves, i les possibilitats de tenir una vida plena i satisfactòria o inadaptada, són molt nombroses. Han estat objecte d’estudi de la psiquiatria i la psicologia de tot el segle XX. Un dels darrers articles meus en aquesta secció en parla, l’estrès posttraumàtic, que és i com es fa l’abordatge.

Arbres Secs del Valle de la MuertePerò també s’ha observat i investigat, de forma més recent, que persones que havien patit alguna de les situacions abans esmentades, les han superat de forma que s’han transformat i gaudeixen d’una vida plena i satisfactòria, sense arrossegar-ne les conseqüències més enllà dels temps immediatament posterior als fets traumàtics; temps necessari per acceptar, comprendre i elaborar el que ha passat i restaurar de nou el ritme de la pròpia vida.

D’això se’n diu resiliència, la capacitat del ser humà per fer front a les adversitats de la vida, superar-les i esser transformats positivament per elles.

El concepte

En principi el terme resiliència pertanyia a la física, expressant la capacitat d’alguns materials de recuperar la seva forma original després de ser sotmesos a una pressió deformant. Després la Psicologia adoptà el concepte per explicar el per què algunes persones que haurien d’emmalaltir pel que han passat, no ho fan.

La resiliència no implica tan sols adaptar-se de nou a la feina, al dia a dia, a ser els que érem abans de la tragèdia viscuda, sinó sortir-ne reforçats, transformats. Viure a través de la “part sana” que tots sempre tenim i podem trobar en aquests moments. No és contenir, amagar, fer com si ja no sentís dolor, segurament per no preocupar als altres i per sentir-nos com abans. Hem de donar sentit al dolor que patim, dins la nostra vida, ja que sinó no hi pot haver resiliència. No es tracta de justificar el que ha passat, un terratrèmol no té justificació dins la nostra vida…però podem trobar un sentit al que hem viscut.

La construcció de la resiliència

Els afectes ens ajuden a créixer i també ens curen. L’amor, la persona incondicional devora nostre, la seguretat que ens dóna el que ens estima o ens vol ajudar amb dedicació i tendresa. La solidaritat. Ningú viu sol ni pot reconstruir-se sense l’altre. Sense la mirada de l’altra tampoc hi ha trauma! És fonamental trobar algú que ens doni seguretat afectiva.Papallona Blava

Estam habituats a sentir que una infància desgraciada, de maltractaments o abusos produeix adults maltractadors, abusadors o permanentment infeliços, però això no és així necessàriament.

Boris Cyrulnik, neuropsiquiatra, psicoanalista, fundador de l’etologia humana i un dels més coneguts investigadors i divulgadors del concepte de resiliència, ho sap bé. Ell mateix va escapar als sis anys d’un camp d’extermini nazi on va perdre tota la seva família, començant un peregrinatge per internats i cases d’acollida. Les persones, els llibres i el rugby foren els elements de la seva resiliència personal. I es dedicà a saber per què les persones se’n poden sortir.

Existeixen “els tutors de resiliència”: aquella persona, professor, veïna, company de pis, parella, amic que ens reconforten i estimen, ajuden, ensenyen, recolzen…transformant, sovint per sempre, la nostra pròpia consideració com a persones en éssers valuosos i dignes de ser estimats.

Per això una infància traumàtica no és sinònim d’una vida adulta traumatitzada, com tampoc una infància feliç és garantia de felicitat per sempre, tot depèn del que visqui, de quin sentit li doni i de la meva xarxa d’afectes.

Hi ha milers d’exemples, però fa poc vaig tornar a veure la pel·lícula “Los chicos del coro” que és una bona mostra d’història de resiliència. Com un nin abandonat pels pares en un internat de molt dubtoses tècniques educatives, esdevé un director d’orquestra reconegut, de la mà del professor que l’estima, l’acull i l’acompanya en el seu creixement amb amor i dedicació. Va ser el seu tutor de resiliència. El talent era una potencialitat del nin, però que es tornés una realitat…va ser gràcies al professor-pare que el va acollir.

En l’actualitat es donen altres situacions iguals o més dures.

La resiliència avui

Els temps que estam vivint són durs, la crisi, la pèrdua del benestar i dels drets adquirits, la indefensió, la impotència davant tantes coses que passen i que ens avergonyeixen. El trauma profund dels desnonaments sobre les persones que el pateixen, la pèrdua de la feina i la impossibilitat de cuidar la teva família, l’abús diari que patim d’un sistema que alguns pretenen que és inevitable… La solidaritat, la cooperació entre les persones, l’ajuda mútua, ens dóna resiliència per sortir-ne transformats i forts, també pot afavorir la motivació per tirar endavant, la creativitat, enfront del bloqueig i la depressió, l’abandó de tot…

Aquesta situació social i política que vivim està instaurant una percepció d’indefensió que ens pot dur a rendir-nos. Val la pena cercar els suports personals, el contacte humà, els afectes que són a la fi “el menjar de l’ànima”, tant valuós com el pa i l’arròs.

 

—–

Mª. del Mar Prohens
Psicòloga
Col. B-01292
http://www.psicologiadelmar.es
 

 

 

Print Friendly
Etiquetes: ,

Cookies

Aquest lloc web utilitza galetes amb l'objecte de millorar la vostra experiència de navegació per tots els continguts de Viu Marratxí. Si seguiu navegant per dins d'aquest web s'entendrà que estau donant el vostre consentiment per a la acceptació de les esmentades cookies i de la nostra política de cookies. Feis clic a l'enllaç per a més informació.