Talla 34

 | 17/11/2012 | Seccions: Al Dia, Viu +
L’anorèxia

No tenc més gana… això és massa menjar… ja menjaré més tard…. estic molt plena… estic un poc grassa… m’he d’aprimar un poc… deixa’m fer!

L’anorèxia és un trastorn de l’alimentació que empeny a una conducta potencialment perillosa per a un mateix. És una malaltia mental seriosa que cal abordar des de diferents àmbits professionals i el més aviat possible, un cop es detecten els primers símptomes.

Afecta més a dones que a homes i a adolescents més que a adults. L’edat més habitual d’aparició és entre els 14 i els 18 anys, enmig del desenvolupament físic, psicològic i social de la pubertat. L’afectació en al·lots ha anat augmentant i també pot aparèixer en nins i adults, encara que en menor proporció.

Els símptomes que la defineixen són sobretot aquests quatre:

  • Negativa a estar en el pes (o per damunt d’ell) que toca per estatura i edat, rebutjant cada cop més tipus de menjars i reduint-ne les quantitats.

  • Por exagerada a engreixar, malgrat es tengui un pes insuficient.

  • Alteració de la percepció del propi cos, en el sentit de veure’l sempre més gras del que és en realitat, inclús si ja està per davall del pes saludable. La distorsió fa que es negui la gravetat de la pèrdua de pes.

  • En al·lotes que ja tenen la menstruació, estar durant al menys tres mesos sense tenir-la.

És un trastorn que afecta de forma dramàtica al cos i als seus sistemes, però són també molt importants les implicacions de l’àmbit psicològic i emocional -les cognicions que té la persona sobre sí mateixa, l’autoestima, l’autovaloració, l’exigència i la capacitat d’afrontament que té davant els reptes del dia a dia, la tolerància a la frustració, la seguretat en sí mateixa- i el social i cultural -la família i el tipus de relacions que tenen, les amistats, els models socials a seguir, la influència dels estereotips més valorats i de la publicitat.

Quan tots aquests aspectes s’ajunten durant els canvis de la pubertat poden donar lloc a un estat molt vulnerable i sensible, facilitador de l’eclosió d’un trastorn com aquest.

Factors presents en l’aparició de l’anorèxia

Es parla de factors que predisposen o que afavoreixen les possibilitats d’aparició del trastorn, com: sexe i edat, ser dona adolescent, predisposició genètica, baixa autoestima, patir sobrepès, depressió, creences irracionals sobre la imatge, tenir por a madurar, trets de personalitat com el ser perfeccionista (variables individuals).

Pares amb relacions de parella conflictives; molt preocupats per la imatge i l’aparença; intrusius o sobreprotectors, amb expectatives elevades dels fills; amb manca de suport i estimació; amb poca dedicació i temps per ells (variables familiars).

El culte al cos i a la imatge física; associar l’estar prima a ser guapa, a tenir èxit social i personal, a la felicitat; acceptació del grup d’iguals (variables culturals).

I factors desencadenants o que faciliten l’aparició del trastorn en un moment donat: rebre crítiques damunt l’aspecte físic, pes i figura; augment de pes; inici d’una dieta estricte; canvis físics normals en la pubertat; activitat física excessiva; esdeveniments vitals adversos; naixement d’un germà; pèrdua d’un familiar important; conflictes parentals; problemes en la maduració sexual; l’establiment de les primeres relacions de parella i el component emocional que això du.

Res és definitiu ni un determinant absolut per sí mateix; ningú en sap la causa amb certesa… és una mescla de tots en una recepta difícil de precisar ni per les quantitats de cada cosa, ni per quin temps està per tovar, ni quan “pujarà” sortint-se del motllo. Res és definitiu ja que aquesta malaltia és una de les més complexes, en la seva definició i abordatge.

L’abordatge

Tot i així, actualment el consens en els criteris definitoris de l‘anorèxia, és bastant ample i els quatre que hem descrit més amunt, donen peu a l’inici dels protocols d’abordatge que es fan per tractar-la.

El primer que cal fer si crec que el meu fill o la meva filla poden estar patint un trastorn de l’alimentació és dirigir-me al metge de capçalera d’Atenció Primària, que si així ho valora, ens derivarà a la Unitat de Trastorns Alimentaris, dins l’àrea de Salut Mental del nostre sistema de salut.

L’abordatge serà necessàriament multidisciplinari, reunint als serveis d’atenció primària/metge de capçalera, psiquiatria/psicologia i endocrinologia. A més la família hi tendrà un paper important, tant si es per canviar la relació familiar com si és per donar suport amb sensibilitat i coneixement del que està passant.

El primer és la recuperació del pes i la normalització dietètica, donades les implicacions per la salut. Es recomanarà ingrés hospitalari, acudir a hospital de dia o tractament ambulatori segons l’estat de la persona, el seu nivell d’acceptació de la malaltia i els riscos associats (perill de suïcidi, forta depressió, no tenir suport familiar…).

Després, en haver fet un anàlisi acurat sobre totes les possibles variables que han intervingut en l’aparició del trastorn es treballen els aspectes personals, familiars i socials que podran reforçar la persona per viure d’una forma sana, realista, raonable i satisfeta amb sí mateixa, amb suports i més segura del seu valor.

Es treballa molt a nivell individual però també en grups en els centres de dia. El seguiment posterior a la recuperació és també necessari, per evitar recaigudes i per ajudar a la consolidació dels canvis aconseguits, al manco durant el mínim d’un any.

Quins són els canvis més importants que ha de fer la persona per sortir-se’n?

Sobretot acceptar que pateix una malaltia i que ha de cuidar de la seva salut. Acceptar ajuda i el tractament tant psicològic com mèdic si fos necessari, per canviar els pensaments, sentiments i comportaments que li fan mal. A més esforçar-se en introduir canvis per ella mateixa com a persona, que millorin les relacions interpersonals, la seva competència social, l’afrontament de problemes i la creació de projectes satisfactoris de vida, i la millora de la seva seguretat, confiança i autoestima.

L’educació per a la salut, la promoció de la confiança en un mateix i el suport de la família, són els millors actius no sols per sortir-se’n sinó per prevenir el patiment d’aquest trastorn.

Mª. del Mar Prohens
Psicòloga
Col. B-01292
http://www.psicologiadelmar.es

Print Friendly
Etiquetes:

Cookies

Aquest lloc web utilitza galetes amb l'objecte de millorar la vostra experiència de navegació per tots els continguts de Viu Marratxí. Si seguiu navegant per dins d'aquest web s'entendrà que estau donant el vostre consentiment per a la acceptació de les esmentades cookies i de la nostra política de cookies. Feis clic a l'enllaç per a més informació.