Viure amb l’altre, un acte generós o un acte d’amor?

 | 08/09/2013 | Seccions: Al Dia, Viu +

Parella d'esquenaDiríem que avui mantenir una relació de parella, després d’un temps, resulta difícil, poc comú, basta veure la realitat que ens envolta, homes i dones que viuen sols, uns creient haver trobat el seu estat ideal i uns altres vivint-ho com una opció no triada, que no troben com canviar-la.

Hi ha teories que apel·len al ritme que ens exigeix la vida d’avui dia, i dic jo, no seria més adequat fer un plantejament de tipus més personal, sense haver d’involucrar als ritmes de la vida en això?

Desafiant aquesta teoria, se m’ocorren diverses raons per argumentar l’elecció de l’estat de solteria, veient que enmig d’aquest mar de fadrins i fadrines, hi ha un nombrós grup social que viu en parella, per la qual cosa no quadra aquest raonament.

Especulem. En aquesta decisió no estaran pesant més les comoditats, els no sacrificis, els egoismes, aquest individualisme tan condicionat per aquest gran mercantilisme en el qual vivim?

La nostra societat ha pres una deriva cap a un individualisme atroç, la vida del dia a dia és més fàcil manejar-la si un està sol, clar que si, tenim tanta vida social com volem, avui sortir de casa; d’aquest espai solitari que un ha pogut crear-se a gust d’un i aventurar-se al carrer, és aventurar-se a un inesgotable aparador d’oportunitats, diversions vàries, de tot tipus, a gust del consumidor.

Dos jirafas

Aquestes oportunitats poden arribar a produir una satisfacció plena, que no deixin a la persona el buit d’arribar a plantejar-se la falta d’un altre al costat. Diríem que no hi ha espai pel buit, no hi ha buit; si un vol, pot omplir-ho tot. O no?

Els que prenen la decisió de viure en parella parlen d’una elecció en la qual s’enriqueixen, gaudeixen, i també com alguna cosa inseparable de l’existència de l’ésser humà, alguna vegada sofreixen, o almenys aquest gaudi es veu minvat, per això que es produeix, el desgast del dia a dia, els enfrontaments amb l’altre. Però, indubtablement la balança compensa cap al compartir.

És dubtós no creure que trobés amb l’altre, en tantes coses com perquè la vida junts sigui amable, és un miracle. Dues persones de diferent cultura, possiblement amb diferents parers sobre la vida, es troben i arriben a compartir el més íntim d’un, el més proper, el més estimat, els fills, tot això, acaba amb la individualitat, també de vegades fins amb el narcisisme, i per això cal tenir valentia, empenta, exposar-se diàriament enfront de l’altra persona , en un examen permanent, sense parany, ni embuts, implica sense cap dubte un acte que assíduament es diu amor, i jo prefereixo anomenar-ho, generositat.

La generositat com a ingredient

És la generositat, l’ingredient més utilitzat i el més útil en una parella, és la generositat de cuidar a l’altre, a aquest que comença sent un gran desconegut i acaba formant part d’allò més íntim d’un, la que fa que aquest temps i aquest ardu dia a dia sigui de vegades un gaudi, com qui té l’habilitat de convertir alguna cosa quotidià en alguna cosa extraordinària. Aquest és el miracle que fa la generositat.

Parella majorSens dubte totes són opcions, però siguem sincers amb nosaltres, siguem honests, la vida en comú amb aquest altre, que de vegades ens enfada, ens estressa, fins i tot en arriba a fer plantejar-nos la pròpia convivència, és un gran acte de generositat i de valentia. Encara que un rep, clar; no és una generositat altruista, és una generositat reciproca, tu em dónes, jo et don, on millor buscar l’equitat, ja que no és mesurable el que cadascun posa en joc.

I què passa quan un decideix no viure amb l’altre?, separar-se, jo diria que decideix no ser generós, no seguir compartint.

Habitualment es dóna un altre mite, aquest de seguir parlant de l’amor com a variable fonamental de la situació, quan l’amor, o ja s’ha anat fa temps, o segueix sent independent de la decisió presa.

L’amor no és manejable, és un sentiment carregat de mil combinacions, de tantes accepcions, que explicar-les, detallar-les, cobririen milers de pàgines, no és alguna cosa tan tangible que es pugui decidir sentir o no sentir, no és definible tan categòricament, emperò sí ho és la generositat, jo et don o no et don, et cuid o no et cuid; això sí és una mica més contundent, amb possibilitat de decidir, per això resulta trist, perquè és alguna cosa mental, no sanguínia com l’amor.

Dues granotesPotser sigui això, l’intocable, l’incomptable, la qual cosa fa que resulti més fàcil d’utilitzar en la necessitat de donar una resposta a l’altre amb el qual s’ha fet un projecte comú, s’ha intimat, s’ha seduït, cura i acaba un dient que se li ha anat l’amor, per poder anar-se d’aquest deute que sovint se sent, i no reconèixer que això anomenat amor, té en aquest moment un component més tangible anomenat egoisme, en ocasions més difícil d’explicar pel buida que deixa la situació, per allò que això si depèn més d’un mateix i de la pròpia decisió, això sí queda en el nostre costat, i no en les combinacions del flux sanguini, que vet a saber on queden.

Pilar Fuertes Aparicio
Psicóloga – Mediadora Familiar
centro.psico.mediacion@gmail.com
www.psico-mediacion.org
Col. B- 01955
Print Friendly
Etiquetes:

Cookies

Aquest lloc web utilitza galetes amb l'objecte de millorar la vostra experiència de navegació per tots els continguts de Viu Marratxí. Si seguiu navegant per dins d'aquest web s'entendrà que estau donant el vostre consentiment per a la acceptació de les esmentades cookies i de la nostra política de cookies. Feis clic a l'enllaç per a més informació.